The Midnight Sky (Cielo de medianoche)

Seguint l’estela de Gravity (Alfonso Cuarón, 2013) o Interstellar (Christopher Nolan, 2014), George Clonney firma un altre drama paternofilial a l’espai. A diferència d’aquestes dues, però, la sensació que et deixa The Midnight Sky és la d’estar mirant una pel·lícula ja vista, d’aquelles amb protagonista profundament trist i preocupat pel món, per la vida viscuda, pel futur apocalíptic de la humanitat. En aquest sentit, és coherent amb el moment històric que vivim. No perdem de vista que si espolsem una mica la pandèmia, a sota la catifa hi trobem la gran crisi climàtica, i això és el que aborda aquí l’amic Clooney.

A The Midnight Sky la situació a la Terra porta els humans a buscar altres planetes habitables, i la trama se centra en el científic que ha estat l’artífex de l’expedició i que intenta contactar amb la tripulació per advertir-los que ja no és possible tornar a casa.

Un repartiment ben escollit i entregat (menció especial per a Felicity Jones) no basta per fer d’aquesta història una gran història. El guió no és prou sòlid i utilitza flashbacks que pretenen emocionar sense aconseguir-ho.

Clooney busca l’empatia de l’espectador, però no arriba a emocionar. L’encerta, això sí, amb l’atmosfera i la fotografia: la càmera és propera al protagonista, el va seguint en la seva última missió a l’Àrtic oferint postals nevades espectaculars. I, d’altra banda, el disseny de la nau que torna a la Terra és senzillament una obra d’art.

Sembla que Clooney se’n surt millor amb la temàtica política (The Ides of March, 2011; Good Night and Good Luck, 2005), així que esperem que en el pròxim projecte se li acudeixi recuperar aquest camí.