The Old Guard (La vieja guardia)

Any: 2020
País: Estats Units
Direcció: Gina Prince-Bythewood
Protagonistes: Charlize Theron, Chiwetel Ejiofor, KiKi Layne, Marwan Kenzari, Matthias Schoenaerts, Luca Marinelli, Harry Melling, Veronica Ngo

El gran reclam: un nou paper de Charlize Theron com a heroïna d’acció repartint llenya a tort i a dret. Ah! I aquest cop ve acompanyada d’una destral, així que molt millor.

Passada aquesta primera fogonada, recomponguem-nos i indaguem un xic més en la història: segons sembla, gira al voltant d’un grup de mercenaris a qui han encomanat una missió suïcida que, com és previsible, sortirà malament. Netflix repeteix la fórmula de Tyler Rake… Bé, potser no: al cap de poc, les aparences enganyen i els mercenaris resulten ser una mena d’immortals forjats en les més cruentes guerres de la humanitat… Canvi de registre; ara resulta que va de superherois.

Doncs sí, estem de nou davant l’adaptació d’un còmic. Un gènere ja bastant gastat i en què costa destacar. Tanmateix, aquest és un producte prou ben fet, amb acció de qualitat, girs interessants i algunes premisses prou originals. Tot bé, tret del seu principal inconvenient, el qual trobem en la seva essència: estem davant d’això, un producte.

Seguint l’estela de sagues com la de l’amant dels gossos John Wick, The Old Guard destil·la caràcter, però es perd matusserament en la seva mercantilització. Es tracta d’un capítol més. Potser ni tan sols un punt i seguit, aquesta primera producció és la coma en una història que es preveu que s’allargarà tant com la seva recaptació/rendibilitat ho permeti.

Aquesta seva naturalesa certament n’abaixa el suflé, però no li treu tots els seus encerts. M’han fet particularment gràcia algunes subtrames, com la dels combatents de les Croades, i altres detallets com ara veure Harry Melling, l’actor que sortia a The Ballad of Buster Scruggs recitant amb vehemència el sonet de Percy Bysse Shelley «Ozymandias», aquí interpretant el malvat antagonista obsessionat en aïllar la fórmula de la immortalitat. Una obsessió per la inexorabilitat del temps i la caiguda dels imperis que aparentment van lligades, en l’actualitat, amb el seu rostre.

Molt probablement la bona mà del conjunt i aquests “detallets” salven una pel·lícula que, com passa en la major part del catàleg de Netflix, no busca gaire més profunditat que la d’un bon entreteniment passatger. Bé, potser amb això també coincideix, en certa mesura, amb la majoria de cinema superheroic.