When the Wind Blows (Cuando el viento sopla)

«Gràcies, governants»

0
181

Any: 1986
País: Regne Unit
Direcció: Jimmy T. Murakami
Protagonistes: John Mills, Peggy Ashcroft

Avis, diaris, nucli central o refugi, economia domèstica.

When the Wind Blows és una peculiar pel·lícula d’animació que adapta la novel·la gràfica homònima de Raymond Briggs. L’amabilitat del dibuix (que de tant en tant es combina amb imatges reals, stop-motion i fins i tot animació 3D) reflecteix el tarannà alegre i senzill dels protagonistes, en Jim i na Hilda, una parella de jubilats londinencs que, retirats en una tranquil·la casa de camp a Sussex, es preparen per rebre el possible atac d’una bomba nuclear. Cal dir que la història se situa a les acaballes de la guerra freda entre Rússia i els Estats Units (el 1986, l’any de la pel·lícula), quan l’ambient internacional estava realment tens i la confrontació nuclear es temia tant que es repartien llibrets que t’explicaven com preparar-te per al que pogués passar.

Tota la pel·lícula és, en realitat, una escena costumista, un diàleg continu entre dues persones que es nota que s’han aguantat l’una a l’altra durant molts anys. En Jim, que és l’encarnació de l’optimisme i de la fe cega en les institucions, és l’expert en tot, l’home de la casa; na Hilda, que és la dona servicial que només es preocupa per petiteses i deixa les coses importants per al seu marit, tota l’estona s’escarrassa a tenir la casa neta i arreglada. La personalitat exagerada, casposa, tòpica i plana dels protagonistes podria posar nerviós algú, però és útil per no desviar-se del missatge de la pel·lícula.

Perquè, he d’avisar, aquesta no és una pel·lícula per a tots els estómacs. Al principi sembla innocent, o fins i tot entranyable, sí, però a mesura que avança es va tornant més dura i incòmoda, encara que el to dels diàlegs segueixi en la mateixa línia lleugera, despreocupada, fins i tot divertida.

When the Wind Blows és una crítica ferotge als governants, a la situació política i econòmica, a les guerres, etc., però també al conformisme del ramat que es deixa manipular pels poderosos i encara els dóna les gràcies per fer-ho.

Finalment, com a curiositat, de la banda sonora se n’encarrega un Roger Waters post Pink Floyd (antibel·licista i malencònic) amb col·laboracions de David Bowie, Genesis, Hugh Cornwell i altres músics britànics amb debilitat pels sintetitzadors.

Valoració: BONA
80

La frase: «Això està passat de moda! Amb els mètodes científics moderns, es fan servir portes amb coixins i llibres damunt.»
El personatge: només n’hi ha dos, i els dos tenen la seva gràcia, però en Jim és qui porta la “iniciativa”, qui fa que hi hagi una història.
L’escena per al record: quan en Jim i na Hilda rememoren, nostàlgics, com van viure de nens la Segona Guerra Mundial (tot i que aquí hi ha un error cronològic, ja que no quadra que fossin tan nens; hauria funcionat millor si la història s’hagués situat en un “futur pròxim”).

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.