Any: 2018
País: Estats Units
Direcció: Akash Sherman
Protagonistes: Patrick J. Adams, Troian Bellisario
El típic binomi ment-cor en la recerca de respostes metafísiques. El dolor i la pèrdua regats de megadades còsmiques i relacions de parella fracassades. Clara és un drama de ciència-ficció que justament té molta ciència i poca ficció: en qualsevol racó de Passadena, Bombai o Hèlsinki hi haurà investigadors insomnes obsessionats per esbrinar quin és el nostre lloc a l’univers i si hi estem sols o no.
En la línia d’Arrival (Denis Villeneuve, 2016), Clara és una pel·lícula que ens fa pensar que la ciència-ficció de fa 50 anys és la ciència-no-ficció d’avui: una història creïble, intensa i (humanament) simple. Una recerca interior i exterior que gira al voltant de l’amor, l’amistat i la paternitat. Perquè, encara que ens centrem a investigar les connexions sinàptiques, les connexions passionals o la trajectòria d’un cos celeste, els misteris de l’univers s’amaguen també en els ulls d’una gossa o el peu d’un nadó.
Aquesta és una pel·lícula que fa pensar en Cosmos (Carl Sagan, 2014) o I Origins (Mike Cahill, 2014), amb un toc de romanticisme i el sheldonisme just. Seguirem la pista a Akash Sherman; tot i que a Clara peca d’excedir-se en el drama, apunta maneres construint un film original que no és de consum ràpid.
