Dragon Ball Super: Broly

Any: 2018
País: Japó
Direcció: Tatsuya Nagamine
Protagonistes: Marc Zanni, Joan Sanz, Josep Maria Mas, Marcel Navarro

«Llum. Foc. Destrucció…» Pels que som d’una determinada generació, Bola de Drac (en català, ja que Dragon Ball sembla no ser ben bé el mateix) és una part més de la nostra infància. El record de quan acompanyàvem els dinars amb Kame Hames i núvols Kinton.

Així que aquest és un producte per degustar, més que pensant en el moment present, rememorant records ja passats, i ha de ser considerat com a tal.

Segons sembla, cap fanboy aprecia gaire ni noves històries ni fórmules que es distanciïn del llegat de la saga original, i així ho ha interpretat Tatsuya Nagamine: en Goku despreocupat i innocent, en Vegeta irascible i impulsiu, en Freezer, en Broly… Els vells rockers en l’enèsima història que narra els orígens dels superguerrers. Segurament amb alguna llicència, reiteració o incongruència, però res que la nostàlgia no pugui perdonar.

Els que, com jo, porteu uns quants anys desconnectats de la saga, equidistants (en el pitjor sentit del terme), podeu estar tranquils. Tot i haver-n’hi, les mencions als darrers llargmetratges no són ni tantes ni tan rellevants. Els canvis són molt més notoris en els aspectes visuals.

El nou Bola de Drac és més adrenalític (els combats van a un ritme endiablat), més colorista i més psicodèlic, jugant perillosament amb una estètica entre kitsch i “poligonera”. El to el marca un poti-poti de dibuixos a vegades sense polir i poc detallats, amb CG antiquats i plans visuals efectistes, material que segur que serà criticat pels seus detractors però que sorprenentment li dóna una estètica atractiva i personal.

És difícil analitzar un producte que mira de viure tant de la nostàlgia. Qualsevol comparació amb temps passats és una batalla perduda, i curiosament qualsevol comparació amb animes actuals també ho és. Així i tot, meritòriament aquesta producció aconsegueix trobar el seu estil dins d’una atemporalitat extravagantment personal.

El meu veredicte final és digne del pitjor baliga-balaga: agradarà als que estiguin disposats a que els hi agradi i desagradarà als que vulguin que els desagradi. En el meu cas, se’m va escapar més d’un somriure al cinema. Em dec estar fent gran…