Gaudí 2020

0
57

Si analitzem el llistat de nominades als Gaudí d’enguany (Els dies que vindran, La innocència, Ojos negros, La vida sense la Sara Amat, Les Perseides…), podríem elucubrar que l’esquelet del nou cinema català l’està definint un boom d’obres autobiogràfiques d’estil naturalista. Atès el baix pressupost amb què es compta (esperem que la situació canviï), aquest aparent encasellament és, en part, lògic, però això no treu que potser ja començaria a ser el moment que els nous autors busquessin històries més enllà de la seva infància, el seu pas a l’edat adulta, etc., etc.

Dit això, els guardons d’aquesta edició han estat molt repartits, de tal manera que s’ha premiat una representació prou variada del cinema català. Tot i que no hem pogut veure totes les pel·lícules (podríem posar d’excusa que ha estat un any fort a Hollywood), ja n’havíem comentat algunes. Especialment ens va saber greu perdre’ns O que arde (Oliver Laxe), 7 raons per fugir (Gerard Quinto, Esteve Soler i David Torras) (disponible a Filmin i Movistar+) i La hija de un ladrón (Belén Funes).

En resum, els premiats als Gaudí 2020 han estat els següents:

  • Millor pel·lícula: Els dies que vindran (Carles Marques-Marcet)
  • Millor pel·lícula en llengua no catalana: La hija de un ladrón (Belén Funes)
  • Millor pel·lícula europea: O que arde (Oliver Laxe)
  • Millor documental: El cuarto reino. El reino de los plásticos (Adán Aliaga i Àlex Lora)
  • Millor pel·lícula per a televisió: La Catedral del Mar (Jordi Frades)
  • Millor curtmetratge: Suc de síndria (Irene Moray)
  • Premi especial del públic a la millor pel·lícula: 7 raons per fugir (Gerard Quinto, Esteve Soler i David Torras)
  • Millor direcció: Belén Funes (La hija de un ladrón)
  • Millor guió: La hija de un ladrón (Belén Funes i Marçal Cebrián)
  • Millor protagonista femenina: María Rodríguez Soto (Els dies que vindran)
  • Millor protagonista masculí: Karra Elejalde (Mientras dure la guerra)
  • Millor actriu secundària: Laia Marull (La innocència)
  • Millor actor secundari: Enric Auquer (Quien a hierro mata)
  • Millor direcció de producció: Quien a hierro mata (Oriol Maymó)
  • Millor direcció artística: Elisa y Marcela (Sylvia Steinbrecht)
  • Millor fotografia: O que arde (Mauro Herce)
  • Millor muntatge: Els dies que vindran (Ana Pfaff, Carlos Marques-Marcet i Oscar de Gispert)
  • Millor música original: La vida sense la Sara Amat (Pau Vallvé)
  • Millor so: Dolor y gloria (Sergio Bürmann i Marc Orts)
  • Millor maquillatge i perruqueria: Liberté (Armande Monteiro i Antoine Mancini)
  • Millor vestuari: Liberté (Rosa Tharrats)
  • Millors efectes visuals: El hoyo (Mario Campoy, Irene Río i Iñaki Madariaga)
  • Gaudí d’honor – Miquel Porter: Francesc Betriu

Les estatuetes s’han donat entremig d’una gala musical i reivindicativa en la qual han destacat l’obligada denúncia a la minsa inversió en cultura que es fa a Espanya, l’actuació d’Albert Pla amb un dels seus temes estrella per incomodar el personal, i els enginyosos muntatges de l’APM (poques coses hi ha avui més representatives de l’audiovisual català). Ara bé, el que per mi més ha destacat ha estat el silenci absolut en la categoria de millor pel·lícula d’animació (creuem els dits perquè això no es repeteixi)…

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada