Any: 2018
País: Estats Units
Direcció: Panos Cosmatos
Protagonistes: Nicolas Cage, Andrea Riseborough, Linus Roache
Arbres, art fantàstic, sectaris, psicotròpics, sang, foc.
Si una cosa m’ha ensenyat el cine és que si vull escapar de la meva vida passada instal·lant-me en una cabanyeta al bosc, he d’estar disposat a ser l’eventual objectiu d’un maníac assassí, de monstres sobrenaturals o d’una secta satànica.
Amb Mandy, el director Panos Cosmatos sorprèn amb una història de “cabanya al bosc” per damunt de la mitjana, amb una ambientació que recorda a Lords of Salem (Rob Zombie, 2012) i referències a clàssics de terror com Hellraiser (Clive Barker, 1987).
Tot i que Nicolas Cage i Andrea Riseborough donin el que s’espera d’una bona parella protagonista, la interpretació de Linus Roache com a dolent dolentíssim no em convenç, i al guió li trobo a faltar algun al·licient al darrer acte. Petits defectes en un planeta assotat per una tempesta de recursos atmosfèrics que creen una experiència immersiva onírica, entre els quals he de destacar la música de Jóhann Jóhannsson (si heu seguit les pel·lícules de Dennis Villeneuve, segur que us sonaran els seus treballs a Prisoners, Sicario o Arrival), qui malauradament no firmarà més bandes sonores.
Valoració: BONA
La frase: «El psicòtic s’ofega on el místic neda. T’estàs ofegant. No estàs nedant.»
L’escena per al record: Nicolas Cage al lavabo.
La cançó: la introducció amb Starless mereix una menció especial al millor ús d’un tema de King Crimson des d’aquell anunci de Paco Rabanne amb la versió de 21st Century Schizoid Man.
