Any: 2020
País: Regne Unit
Direcció: Christopher Nolan
Protagonistes: John David Washington, Robert Pattinson, Elizabeth Debicki, Kenneth Branagh
A Tenet Christopher Nolan porta fins a les últimes conseqüències el concepte de MacGuffin (un pretext del guió que, sense tenir cap importància en l’argument, serveix per fer moure els personatges d’un lloc a l’altre). Perquè ¿quin és l’argument de Tenet?: únicament fer servir innovadores martingales temporals per evitar una tercera guerra mundial de la qual no arribem a saber gairebé res. I, des del mateix títol de la pel·lícula fins als detalls o motius d’aquest futur apocalipsi, tot resulta irrellevant, tot sembla una excusa per recrear-se en una sèrie d’escenes d’acció trencadores.
Perquè, al cap i a la fi, estem davant un blockbuster pur. Christopher Nolan, en el seu darrer intent de donar un altre pas de rosca a les possibilitats narratives de les alteracions temporals (Memento i Interstellar resulten força més satisfactòries en aquest sentit), ha fet una pel·li de Tom Cruise… sense Tom Cruise.
Per acabar-ho d’adobar, no hi ha personatge que no entengui a la primera tot el que se li explica (en aquesta pel·li ningú fa dibuixets perquè als espectadors els sigui més fàcil seguir el que passa), fins al punt que desconcerta un mica l’absència de bromes, somriures i reaccions d’incredulitat davant de les explicacions que es donen sobre les pertorbacions temporals. De fet, el to és tan solemne i seriós que a vegades resulta divertit.
Fins aquí, en realitat, no hi ha cap queixa. És una elecció, un model de pel·lícula, amb les seves llums i les seves ombres, amb els seus defensors i els seus detractors. El problema que veig a Tenet (i que la converteix, en la meva opinió, en la pel·lícula menys bona de Christopher Nolan fins al dia d’avui), és que juga tant amb el concepte del temps que acaba donant moltíssima més importància a aquest joc que als mateixos protagonistes, i això (per molt virtuós que a alguns els pugui semblar) impedeix que t’impliquis en la història (som éssers vius, i els conceptes abstractes mai ens faran sentir el mateix que altres éssers vius). Et meravelles des de fora, però no hi arribes a entrar.
No hi ajuda, tampoc, el fet que els protagonistes siguin poc més que arquetips convencionals: un heroi d’acció (John David Washington) cultivat, fort i valent que intenta salvar el món (ni més ni menys); un company (Robert Pattinson) fidel, competent, hàbil i intel·ligent amb qui l’heroi sempre pot comptar; un dolent (Kenneth Branagh) amb qui el guió no vol que empatitzis (d’ell pràcticament només sabem que és un rus egoista maltractador mafiós i assassí que vol destruir el món); i, perquè no quedi una pel·lícula massa “masculina”, per al romanç obligatori hi afegirem una dona (Elizabeth Debicki) que repeteixi sovint que vol recuperar el seu fill (un altre MacGuffin al qual, per alguna raó, en el muntatge de la pel·li se li acaba donant més importància que a tots els altres).
I, tot i que no sigui recomanable unir un guió excessivament rebuscat amb un ritme excessivament trepidant, Nolan s’ha empescat una solució perquè això li funcioni: jugant des del metatext, de la mateixa manera que els protagonistes han de creure el que passa sense fer gaires preguntes, demana als espectadors un acte de fe en el guió. Confiem que ell ho té tot ben estudiat, no perdem el temps dubtant, creguem que hi ha una justificació coherent darrere de l’aparent bogeria que estem veient, i limitem-nos a gaudir d’una posada en escena, persecucions i coreografies innovadores.
Al final, la sensació és la d’estar veient una fumera diferent de la que ofereixen els altres venedors de fum. Fum de qualitat, eh.
