Any: 2020
País: Estats Units
Direcció: Gavin O’Connor
Protagonistes: Ben Affleck, Al Madrigal, Janina Gavankar, Michaela Watkins, Brandon Wilson, Melvin Gregg
A The Way Back, Gavin O’Connor (Warrior, 2011) firma l’enèsim drama d’autosuperació i esport. En Jack Cunningham, antiga promesa juvenil de bàsquet, es veu en l’obligació (diguem-ne) moral d’entrenar un equip del seu antic institut en un moment en què ha tocat fons. Imagineu-vos-en la resta: la redempció personal passa per la millora de l’equip a entrenar i dels vincles personals que hi crea, a banda de la sensació d’estar fent alguna cosa de profit. Ho hem vist moltes vegades. De manera que els al·licients, d’entrada, no són gaires, i un d’aquests és la interpretació del protagonista (els haters d’Affleck ja podeu deixar de llegir).
El drama quotidià que relata The Way Back és el d’un home deprimit i enganxat a l’alcohol a qui convencen per intentar ser útil d’alguna manera a la societat. Ben Affleck ho dóna tot: no oblidem el paral·lelisme del personatge amb l’actor pel que fa a l’alcoholisme; segons Affleck la connexió emocional i la visió pròpia de la malaltia fan que aquest paper sigui el millor de la seva carrera. En Jack mira de reconduir una vida que ha deixat de ser-ho, i l’intent d’autosuperació i d’ajudar els altres per ajudar-se a un mateix es transmet molt bé.
D’altra banda, l’ambientació i la música que acompanyen aquest Los Angeles tristoi i allunyat de la indústria que l’ha fet famós, estan molt cuidades i creen un bon ritme. Si no tinguéssim Warrior al cap, aquesta seria una pel·lícula notable, ben feta i que pot arribar a emocionar. No obstant això, cau en el melodrama i desaprofita un parell d’oportunitats de fer d’aquesta història una de les estrenes de l’any.
És una llàstima que O’Connor no s’hagi estalviat els clixés de l’estil Coach Carter (Thomas Carter, 2005) i que la testosterona hi tingui un gran paper (imagino que és un mer retrat del món del bàsquet, quina pena). The Way Back intenta ser honesta, es nota, però l’acabo veient mecànica, funcional, amb pocs al·licients i menys sorpreses (tot i que se n’intenti guardar alguna, no sorgeix l’efecte desitjat). Les escenes dels partits en moments en què Affleck fa d’entrenador són el millor de la pel·li: personalment, he entrat més en les escenes de l’entrenador a la pista que no pas a les més calmades de drama personal/familiar, que simplement estan esbossades. Podríem dir que transmet realment l’emoció del partit; O’Connor no perd la seva força aquí, tot i que el desenvolupament d’aquestes escenes acabi essent tòpic.
