No hi havia catifa vermella ni de cap altre color. No calia, no hi havia res a aparentar. Els convidats als tercers premis Grushenko sabien on anaven, i va ser una gala còmoda, sense etiqueta, sense falsos somriures. La política de prohibir les càmeres havia resultat ser tot un encert; l’ambient era inusualment distès.
La polèmica de la gala la va protagonitzar Meryl Streep, que havia de ser la presentadora. No es va presentar, diuen que ofesa per no haver tingut cap nominació als Grushenko i no haver-se emportat cap premi en tot un any. Això va fer que l’organització de Cinequanon hagués de retirar-li el premi a millor presentadora de premis de l’any, amb què pretenia sorprendre-la.
Jo em vaig passar quasi tota la nit practicant el meu grec, francès i danès jugant al joc del telèfon amb els anciens terribles més mainstream d’aquest darrer any: els directors Yorgos Lanthimos (The Favourite), Gaspar Noé (Climax) i Lars von Trier (The House That Jack Built). Crec que algun d’ells havia d’entregar algun premi, i potser algun altre n’havia de rebre un també (tant se val, ja en tindran una altra oportunitat l’any que ve), però la conversa era tan absorbent que vam perdre de vista el que passava a fora de la saleta on ens havíem amagat per tenir més intimitat.
Com si fos en Jordi Évole en un especial de Salvados, jo em vaig limitar a posar-los cara a cara i moderar la conversa entre ells, convençuda que d’allí sortiria alguna exclusiva. I no em vaig equivocar. Pel que em deixen recordar les llacunes de la mescla de ratafia i Mentos que vam compartir (aigua mineral amb gas i caramels d’eucaliptus per a en Lars), la trobada va anar així:
—Tios, tios, tios —deia en Lars, pegant al bíceps d’en Yorgos una ràfega de cops amb el revés de la mà—, estic tope ratllat amb les productores…
—No cardis —li va tornar un cop de puny, el grec—, ¿i això?
—Sempre em demanen pel·lis súper cerebrals i provocadores, i ara fins i tot em volen encarregar remakes de pel·lis de l’Albert Serra…
—Buah, bro, ho petaries, eh —en Gaspar va alçar la copa per brindar, però en fer-ho es va tirar la ratafia a sobre i va enretirar el braç tot d’una com si no hagués passat res.
—Ja, suposo, com sempre… Ara, però, ha arribat un punt que quan em desperto al matí i em miro al mirall, l’únic que veig és un tio de 62 anys que realment no ha fet res del que volia fer amb la seva vida…
—No diguis això, cabrón, que ets el més pro de tots i tens a saco de followers.
—A més, els crítics t’acaben llepant el cul més que a mi.
—¿Què voldries haver fet? —vaig afegir jo, al final de la traducció de les darreres paraules d’en Yorgos, com si li ho hagués demanat ell.
—Pffff, jo només volia entretenir la gent, fer-la oblidar-se dels problemes existencials que comporta el dia a dia… Només que hagués format part d’una de les entregues de Fast and Furious, encara que fos de segon director, ja podria dinyar-la tranquil… El problema va ser que em vaig emmerdar amb la merda aquella del puto cinema dogma… Era jove i idiota, no m’empanava de res; ¡ara sé que no hi ha res com un bon croma, cony!
—T’entenc, bro —li va posar la mà a l’espatlla en Gaspar—, jo veig venir que els putos productors tampoc em donaran mai llum verda al meu projecte…
—¿I per què no?
—Perquè m’estan pressionant perquè dirigeixi les pròximes trilogies i sèries de Star Wars, de manera que estaré ocupat fins que em jubili…
—Que cabróooon, quina enveeeja, fill de puta… —incapaç de controlar les seves emocions, en Lars va començar a fer salts rebotant de banda a banda de l’habitació.
—Sí, t’ho mereixes, tota la teva trajectòria et portava a treballar per a la Disney —va assentir en Yorgos.
—Ja, ja, però la ciència-ficció, els còmics, les novel·les, els jocs de taula i els videojocs ja estan esgotats, intel·lectualment parlant… El que jo volia fer era crear el meu propi univers cinematogràfic.
—Ah, que interessant —va dir en Yorgos—, jo també havia pensat això mateix. ¿De què voldries que tractés, tu, la teva saga?
—Jo volia fer pel·lis sobre proverbis i frases fetes per educar els nens i alhora recordar als adults les coses bàsiques que en el dia a dia se’ns acaben oblidant. ¿Ho imagineu? A quien madruga, Dios le ayuda: la película, No venguis la pell de l’ós abans de caçar-lo, Mai plou a gust de tothom, L’hàbit no fa el monjo, Les chiens ne font pas des chats [que en català seria «Dels gossos no en surten gats»], Mai no diguis «mai», Si no vols pols no vagis a l’era…
—Home, sí que hi ha molt de terreny inexplorat per aquí —va reflexionar en Lars—… A més, cada idioma tindria les seves. Tot i que les frases fetes daneses fan de mal traduir…
—Ho hauries de fer —el va animar en Yorgos—, us l’hauria de suar el que us diguin els productors, ells no en tenen ni puta idea. Jo em vaig frustrar un colló quan no em van deixar entrar a l’univers dels monstres clàssics de la Universal Pictures… I quan se’n va anar a la merda me’n vaig alegrar i tot… Però això em va fer pensar…: la gent necessita una saga cinematogràfica que li recordi quin és l’univers dels déus i monstre i herois i superherois per excel·lència: La Bíblia.
Tots ens vam quedar mirant-nos, sospesant la transcendència que podria tenir aquella idea.
—Ho veig… —a en Lars se li il·luminaven els ulls—: amb Déu fent el paper del Nick Fury de Marvel, o del Batman de DC, unint la seva tropa de beneïts perquè imparteixin justícia en un món cada vegada més amenaçat per les forces del Maligne…
—Es podria fer una primera fase amb pel·lis sobre l’Antic Testament, i la segona amb el Nou… —en Gaspar va treure una llibreteta i un llapis i va començar a escriure-hi idees.
—Sí, sí, una cosa així, i tots els capítols ens aniran preparant per a l’esperat Apocalipsi i Judici Final. He de parlar amb en Darren [Aronofsky] per si podem utilitzar la seva pel·li sobre l’arca de Noè com a punt de partida.
—O… el que estaria bé —se li va acudir a en Lars— seria fer-ho des d’un punt de vista modern menys misogin i heteropatriarcal… Per exemple, a veure…, Jesucrist podria ser una dona.
—Home, evidentment, avui en dia això és obligat. Jesús es dirà She-Sus.
—I s’haurien d’actualitzar els looks dels personatges…
—I…
Els engranatges d’or d’aquella santa trinitat no van deixar de rodar fins que vaig perdre la consciència. Després suposo que es van entendre parlant en francès o en anglès. O potser en català; tinc algun flaix una mica confús…
De mica en mica vaig anar perdent primer la noció de l’espai, després la del temps, i més endavant crec que també la de la realitat. No sé quanta estona va durar la conversa ni quins colors i formes eren reals i quins imaginaris, però més o menys això és el que en recordo amb més lucidesa; m’he posat a escriure-ho tan bon punt se m’ha passat la ressaca. Al final, podria dir que el meu encàrrec de cobertura de la gala dels Grushenko, que va començar desviant-se cap a una feina de moderació i traducció, ha acabat convertint-se en tot un treball d’investigació. Almenys espero poder justificar així la meva absència durant aquests mesos a La Cúpula de Cinequanon.
