Any: 2017
País: Estats Units
Direcció: Steven Spielberg
Protagonistes: Meryl Streep, Tom Hanks, Sarah Paulson, Bob Odenkirk
Secrets d’estat, mentides d’estat, llibertat de premsa, decisions. Estats Units d’Amèrica.
Alguns entraven a la sala de The Post per veure per primera vegada Tom Hanks i Meryl Streep cara a cara… sense saber que, pel mateix preu, el que veurien és com juguen a intercanviar-se els papers, Tom Hanks intentant sobreactuar i Meryl Streep intentant fer de persona normal.
Altres descobrien que la pel·lícula els permetia entretenir-se comentant en veu baixa (i no tan baixa): «¡Cuita, tu, en Saul!» (Bob Odenkirk); «Mira, aquest també sortia a Breaking Bad, és el carnisser de Fargo 2» (Jesse Plemons); «I aquesta és la d’American Horror Story, ¿no?» (Sara Paulson); «¿Què hi fa aquí en Jaume Barberà?» (Bradley Whitford); etc.
Més enllà d’això, el que hi he trobat jo és un metratge excessiu per a una narrativa previsible, un humor carrincló (que, ben mirat, ja lliga amb els anys 70 que retrata) i un baf de victimisme heroic.
No, The Post no és una altra Spotlight (Tom McCarthy, 2015). Té un cert interès històric i moral, sí, i fins i tot èpiques seqüències d’exaltació de la linotípia, però com a pel·lícula també té massa fugues, fugues que no es poden tapar presumint de perfecció formal.
Més que en el rei Mides, a vegades Spielberg em fa pensar en el vestit nou de l’emperador.
